Ermita de Sant Benet

Les ermites i els ermitans.
És molt probable que abans de la seva transferència a Ripoll, les quatre capelles existents vers la fi del s. IX (Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí) fossin habitades per ermitans. Possiblement ho eren també l'esmentada en l'acta de fundació de Santa Cecília (945) i la de Sant Miquel, edificada o reconstruïda pels vescomtes Udalard I i Riquilda, a la fi del s. X, de les quals són mencionats com a custodis (1057 i 1062) el monjo Transver i l'ermità Garí, primer ermità conegut amb aquest nom però que no té cap relació amb el famós personatge homònim inventat pel creador de la llegenda montserratina (s. XIII-XIV). Instal·lades de primer al peu i a la part mitjana de la muntanya, les ermites s'anaren desplaçant cap a la part superior. De bon principi hom degué utilitzar les coves naturals, abans de les construccions d'obra, que, contínuament ampliades, presentaven als s. XVII-XVIII l'aspecte de petits monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur nombre, com el dels ermitans, fou fixat en dotze al principi del s. XV. En els primers anys del s. XVI algunes foren encara canviades de lloc, i altres foren abandonades alhora que les advocacions eren definitivament establertes: Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan Baptista, Santa Caterina, Sant Jaume, Santa Anna, Sant Antoni, Sant Salvador (o de la Transfiguració), Santíssima Trinitat, Sant Benet, Santa Creu (o Santa Helena) i Sant Dimes. Els ermitans, durant l'edat mitjana, bé que prestaven obediència al superior del monestir i depenien de la seva autoritat, no estaven obligats a fer cap vot especial ni eren pròpiament religiosos. Llur transformació en monjos benedictins, mitjançant la professió monàstica, representà el canvi principal introduït per l'abat reformador García Jiménez de Cisneros; escriví per a ells unes constitucions, que foren observades fins al començament del s. XIX. La guerra del Francès, amb la destrucció de la major part de les ermites (1811-12), representà un cop mortal per a la vida eremítica montserratina, i la clausura del monestir durant l'exclaustració (1835-44) l'anihilà del tot. En època recent ha estat represa la vida anacorètica temporal a les ermites de la Cova, de Santa Creu i de Sant Dimes (Font: Enciclopèdia Catalana).

L’ermita de Sant Benet es troba al costat de l’ermita de Sant Jona, al costat de l’ermita de Sant Onofre. Fou durant molts anys la vivenda del P. Vicari dels ermitans. Era la vivenda adient per als ermitans vells, ja que es trobava molt pròxima al Monestir, més encara per l’escala dreta que surt del jardí del Monestir cap a l’ermita de la Santa Creu. Es va edificar amb la finalitat de permetre als pelegrins que no podien recórrer tot l’eremitori fer una estació de cinc visites en memòria de les cinc llagues del Redemptor i així guanyar les mateixes indulgències concedides als qui visitaven les dotze ermites. L’abat Pedro de Burgos la va erigir l’any 1536 i casi trenta anys més tard l’abat Garriga l’amplià bastint una capella dedicada a Santa Escolàstica. El 31 de juliol de 1812 va ser cremada per l’exèrcit francès, però quatre anys desprès va ser restaurada, va estar en ús fins el 1821, en que va ser abandonada. Durant els anys seixanta els oblats benedictins van reedificar la capella.

Estat actual
Avui dia es conserven poques restes, les ruïnes estan consolidades però hi ha embrossat. Gràcies a la seva situació privilegiada es pot albirar una bona panoràmica i varies ermites. De l’antiga ermita de Sant Benet no queden més que dues cisternes, un canal d’aigua en roca, terrasses i murs de contenció de terres. Actualment hi ha la nova capella benedictina que es fa servir com a refugi d'escaladors.

Visiteu el lloc web referit a dalt

Per obtenir les coordenades d'aquest cache us caldrà trobar els valors de A i B als caches GC2ADHV La Trinitat i GC2ADHW Sant Dimes: